La castellvinenca Núria Marques explica a La Bústia la seva experiència als Jocs Paralímpics de Tòquio, on ha aconseguit dues medalles en natació, i assegura que ja té ganes de preparar els de París.

Núria Marquès s’ha penjat una medalla de plata en els 100m esquena S9 i una de bronze en 200m estils SM9 als Jocs Paralímpics de Tòquio 2020.

Què se sent en penjar-se dues medalles més?

És un honor i una meravella. Porto moltíssim temps preparant aquest objectiu. És una experiència molt bona i més tenint en compte les quatre medalles que porto en els dos Jocs que he disputat.

I a més has aconseguit tres diplomes, que també són de valorar, oi?

Sí, perquè són proves que no havia preparat tant. M’agrada molt nedar, poder participar en diferents modalitats i competir al màxim en cada competició. Estem entrenant tot l’any per poder fer-ho. En aquesta ocasió he aconseguit diplomes i medalles i no em pot reconfortar més.

Aconseguir medalles és un honor i una meravella

Quin era l’objectiu en aquests Jocs?

Que s’assemblessin als de Rio. Era difícil perquè portàvem dos anys molt complicats i sabíem que no estaria en la mateixa situació, però hem fet tot el que hem pogut, hem entrenat molt fort i hem tingut molta constància en el treball, que és molt important.

Com valores els resultats aconseguits?

Són perfectes. És un campionat molt diferent i amb més pressió. És un campionat en majúscules. A Rio no sabia ben bé on m’estava ficant i aquí sí sabia la dimensió del campionat. He après a gestionar les emocions i me’n vaig satisfeta.

La medalla de plata en els 100m esquena també la vas aconseguir a Rio.

És el meu estil principal i una prova que m’agrada molt. Sempre la tinc present i és on normalment trec millor resultats.

I la de bronze va ser molt competida.

Va ser una medalla molt lluitada i una prova que també vaig preparar. Va sortir molt bé i la vaig gaudir moltíssim. Per mi va ser espectacular. En la competició no anava fixada en un nombre de medalles, anava a lluitar i a fer-ho bé i per això sumar dues medalles és increïble.

Com ha estat la preparació del cicle olímpic a diferència de Rio?

Ha estat molt diferent. El cicle de Rio va ser molt tranquil, en canvi en aquest he hagut de gestionar sola les meves emocions. La preparació física també ha estat diferent i a més he canviat d’entrenador i he passat al CAR…ha estat una etapa nova. Estic contenta perquè m’he fet una mica més gran tan personal com esportivament i crec que encara em queda molt recorregut a fer.

M’he fet una mica més gran tan personal com esportivament

Com era l’ambient a Tòquio?

Les grades buides és el que més em va impactar. A Rio estava el meu pare i quan vaig guanyar una medalla va ser reconfortant veure’l a la grada i abraçar-lo. A Tòquio no ho he pogut fer. M’hauria agradat tenir la piscina a basar i la gent animant, però igualment han estat uns Jocs molt bonics.

Amb què et quedes d’aquests Jocs?

Ho he viscut molt intensament. Ho he patit i gaudit molt. Em quedo amb el moment en què toco la paret i dic: “Ja està, ho he fet a Tòquio” i amb haver-ho donat tot.

Què se sent en sentir el suport de tanta gent?

És increïble veure que la gent em segueix i s’implica amb mi. Això m’anima a continuar nedant, donar resultats i gaudir.

A París tindré 25 anys i estaré en bona edat per continuar donant guerra

Quin és el pròxim objectiu?

El Mundial de Portugal el 2022. És un any més tranquil i tinc com a objectiu dedicar més temps a la universitat, ja que estudio fisioteràpia aquí Barcelona.

Penses en París 2024?

Ho tenim en ment només acabar els Jocs de Tòquio. Seran uns Jocs molt especials perquè són a prop de casa i crec que podrà venir molta part de la meva gent. Em fa moltíssima il·lusió. Sé que pujarà el nivell, però tindré 25 anys i estaré en bona edat per continuar donant guerra.

Entrevista: Carla Martínez / La Bústia

Fotografia: Aj.