Ayoub Boulahfa (1985) narra a La Bústia com ha ajudat al poble marroquí durant la setmana que va estar al país. Va nèixer a Larach, al Marroc, i als cinc anys va venir a Catalunya. Des de fa un any és bomber del Parc de Bombers de Martorell.

Per què decideixes anar al Marroc? 

Va sortir el president de Catalunya, Pere Aragonès, oferint ajuda al Marroc. Quan vaig veure la notícia em vaig posar en contacte amb els meus comandaments directes per anar a ajudar.

Ha estat de forma voluntària?

La gent que volia anar a ajudar s’oferia. Jo decideixo fer-ho perquè com a bombers estem per ajudar a la gent. Si ajudar a una persona ja és gratificant, imagina ajudar a una persona que ho ha perdut tot en una catàstrofe com aquesta.

On vas estar? 

Al sud de l’Atlas, on va passar el terratrèmol. Està a uns 200 quilòmetres de Marràqueix i és una zona molt pobre, rural i de difícil accés.

Quina era la situació quan vas arribar? 

Ens va sorprendre perquè les autoritats marroquines ja havien fet molta feina. Vam arribar a la nit, al voltant de les 22h, i aquell dia s’havien trobat 15 cossos. L’endemà, que és quan vam començar a treballar, van trobar-ne dos. Les autoritats del Marroc ja havien enterrat a totes les víctimes. Quan vam arribar havien obert molts camins.

Quant de temps vas estar i en què es va centrar la teva tasca? 

De l’11 al 17 de setembre. Vam anar formant part del Grup Caní de Recerca. La meva feina era deduir, interpretar i fer d’enllaç entre nosaltres i les víctimes. També aportar la meva experiència com a bomber.

Llavors, vas poder ajudar en el tema de l’idioma? 

Allà normalment també es parla francès, però a la zona on vam anar és la més pobra i la gent té poc accés a l’educació. Per tant, el francès no es parlava gaire. Hi havia barreres importants quant a l’idioma i hem pogut fer bona feina portant a una persona que es podia comunicar directament amb les víctimes.

Quin impacte t’ha fet veure el país en aquesta situació?

Hi havia molta destrucció. No és fàcil emocionalment afrontar-ho, però és la meva feina i s’ha de saber encaminar. No hi ha més remei que continuar.

Què t’ha cridat més l’atenció? 

Veure-ho tot bastant encaminat quan vam arribar. El Marroc és un país més pobre que Espanya, però ens van sorprendre els recursos i mitjans dels quals disposaven les autoritats i com havien obert camí. També m’ha sorprès la visió positiva de la gent després de perdre-ho tot.

Personalment, com ho has viscut? 

Jo sóc català i m’he criat aquí, però vaig néixer allà i vaig venir amb 5 anys. Poder anar a ajudar a la gent del meu país d’origen ha estat una experiència molt gran, de satisfacció personal i que he viscut molt intensament.

Fotografia: Ayoub Boulahfa [Bombers]