L’autora Montse Matas, masquefina però amb lligams amb Esparreguera i Martorell, ens presenta aquest Sant Jordi d’estiu una narració inèdita basada en fets reals 

 

Quan vaig començar a festejar amb el Pepet, com és natural vaig deixar de freqüentar-me amb les amigues de sempre.

Però el Pepet va marxar a fer el servei i entre mili republicana, guerra civil i mili nacional va ser fora uns quants anys.

Durant tot aquest temps la Mercè dels telèfons, tot i que era força més gran que jo, com que era soltera m’acompanyava a tot arreu: missa, passejades… i poca cosa més, no us penseu. Així vam fer una amistat que fins aquell moment no havíem tingut.

 

La Conxita, la germana gran de la Mercè, també soltera, era la telefonista de Masquefa i, com que de telèfons particulars no n’hi havia gaires, s’encarregava de resoldre totes les qüestions que convingués. Entre altres coses s’ocupava de trucar a l’empresa funerària quan es moria algú del poble.

Així va ser com la Conxita va conèixer el senyor Júlio.

 

El senyor Júlio era d’Esparreguera i es cuidava dels enterraments de quasi tota la comarca i per això ella li telefonava cada vegada que hi havia una defunció.

A mi sempre m’havia fet molta il·lusió de poder veure la Passió d’Esparreguera, però a casa quan ho demanava contestaven allò de “Ja hi anirem”, però no hi anàvem mai.

Durant la quaresma d’aquell any, el senyor Júlio va convidar les dues germanes telefonistes a veure la representació i, com que la Mercè i jo sempre anàvem plegades, la invitació també va ser per a mi.

-La Conxita ja ha fet l’acord amb el senyor Júlio -li vaig dir un dia tota contenta a la mama.

-I quina amistat hi tens tu, amb aquests senyors d’Esparreguera? -va contestar-me ella.

-És que m’insisteixen tant…!

-Vés-hi, doncs. Però no vull que siguis un destorb. Ells es tracten com si fossin de família, però tu, per no abusar, t’enduràs el dinar en una “fiambrereta”.

 

Vam arribar a Esparreguera i, un cop allà, vam entrar en una casa tota arreglada. La senyora ens va donar la mà i ens va fer un petó. Després vam anar cap a veure la Passió.

Quan a l’hora de dinar jo vaig dir que no calia que posessin plat a taula per a mi, perquè jo ja me’l portava, la senyora de la casa no ho va permetre:

-I ara! Això mai. Aquí té el plat. Dinarem tots junts.

 

La taula ja era parada i el menjador donava a una eixida a l’aire lliure.

De sobte, a l’altre cantó d’aquest pati vaig veure un envidriat amb tota una exposició de baguls drets, amb les seves tapes, que em van fer una impressió…!

Des d’aquell moment, i ja durant tot el dinar, jo vaig procurar de mirar només al plat.

El senyor Júlio, que era molt amable i molt de la broma, no parava de dir-me:

-Que no menja?

Ja us podeu imaginar que, pobra de mi, entre que era vergonyosa i que tenia “modos” vaig mirar de dissimular tant com vaig poder.

 

I a la tarda altre cop a la Passió, perquè la funció durava tot el dia.

Jo, entre mi, anava pensant com tornaríem cap a casa i que potser hauríem de sortir abans que s’acabés la representació. Quan el senyor Júlio ens va sentir que ho comentàvem, va fer:

-Volen callar? A casa les hi portaré jo amb el meu cotxe!

-De debò, em sap greu que s’hagi d’amoinar… -deia la Conxita.

-Les deixaré a la porta de casa.

-Ai, sí! Ja trobarem la mama nerviosa, tot el dia sola amb el telèfon.

 

Quan es va haver acabat l’obra, totes contentes, ens vam esperar que ell arreglés les seves coses.

Un cop al carrer, va arribar el senyor Júlio amb el seu cotxe i va dir:

-Ja poden pujar!

 

El cotxe del Sr Júlio era el de l’empresa funerària que, a part de la cabina del xofer, consistia només en una plataforma amb sostre, oberta pels costats, amb unes barres entorxades, embolicades de roba negra, que subjectaven una cortina amb serrells. Això permetia que el bagul que s’hi col·locava habitualment al damunt quedés a la vista del públic. A l’hora de fer un enterrament hi posaven una creu al capdamunt, però a nosaltres la creu no ens la hi van posar.

-No em digui, senyor Júlio, que hem de pujar aquí… -va dir la Conxita tota incrèdula.

 -I tant! Les deixaré a la porta de casa.

-Això és broma, oi senyor Júlio? -va tornar a insistir ella cada cop més alarmada- Aquestes bromes no es fan. No m’ho faci pas creure.

-Quina broma? -va contestar ell- Aniran molt còmodes.

 

La Conxita va girar els ulls en blanc i es va resignar amb un “Bueno” i nosaltres arronsades la vam seguir.

He de dir que les víctimes érem la Mercè i jo, perquè la Conxita va pujar al davant amb el xofer i nosaltres dues, amb l’ajuda d’un esglaó que feia un pedrís, ens vam enfilar a la plataforma del darrere com vam poder.

-Seguin aquí -ens va fer el senyor Júlio, tot assenyalant el lloc que normalment ocupaven els morts -Estaran molt bé.

La Mercè es persignava i jo tenia el cor estret, però vaig dir-li:

-Calla, almenys a un lloc o altre ens portarà

 

Abans d’arrencar, la nostra preocupació era què dirien els que ens veiessin i per això la Conxita va voler assegurar-se de no fer massa el ridícul.

-Senyor Júlio, a Masquefa deixi’ns a l’entrada del poble, si us plau. Allà a la bassa, al capdamunt del Serralet.

-Sí, sí, no pateixi…

 

Al final ja no ens vam queixar més i jo vaig quedar tan mòmia que no deia res.

Però per sortir d’Esparreguera, no sé si per força o per gust, vam travessar el carrer principal, on encara hi havia tota la gentada que sortia de la Passió.

 

-Teresina, com ens hem de veure!

-Calla, calla, Mercè, mentre no prenguem mal…

 

A Esparreguera tothom coneixia l’enterramorts i alguns, molt divertits de veure l’espectacle, l’escridassaven:

-Júlio, avui portes carn viva!!!

-Déu meu, encara ens hi farà passar tres o quatre vegades… -comentàvem nosaltres.

 

Després d’això, ja vam anar cap a Masquefa.

I ja ens tens a totes dues, la Mercè i jo, embolicades amb una bufanda (cal dir que al temps de la Passió encara fresqueja sempre una mica), mentre la Conxita anava ben acolivada a la cabina del cotxe. I quan venia un giravolt, ens agafàvem a la barra dels serrells per no sortir disparades.

 

La germana gran encara va voler tornar a assegurar-se’n:

-Deixi’ns al començament del poble, senyor Júlio, si no, me’n recordaré!

-Ja ho vull, Conxita, que es recordi de mi.

 

I, com era d’esperar, a Masquefa va travessar tot el poble per anar a girar el cotxe a la plaça de l’ajuntament, just al moment que la gent sortia del cine.

 

Narració basada en una anècdota real, que em va explicar fa anys la mateixa protagonista, la Teresina, nascuda cap al 1920. Els fets van passar al principi de la postguerra civil, durant la dècada dels anys quaranta del segle passat, entre Masquefa i Esparreguera.

Montse Matas Puig (Masquefa, 1956). Llicenciada en Filologia Catalana i professora de secundària jubilada.  Aficionada al dibuix i a la narració oral. L’autora del relat conserva una estreta relació amb Martorell des que hi va estudiar. Va ser dels joves que van inaugurar el primer any de l’institut Pompeu Fabra.