L’esparreguerí i veí de Sant Andreu explica a La Bústia com ha estat el seu cicle paralímpic en pandèmia, què significa per a ell el bronze aconseguit en tennis taula i confirma un dels seus reptes: París 2024.

Jordi Morales ha aconseguit una medalla de bronze per equips de la classe 6-7 amb el seu company Álvaro Valera a Tòquio 2020.

Què se sent en penjar-te una altra medalla olímpica?

Una enorme satisfacció i molt d’orgull personal, per totes les dificultats que hem hagut de superar més enllà de les pròpies que ja tenim sempre per l’esport i per totes les circumstàncies que s’han donat en aquest cicle paralímpic amb la pandèmia.

Quina diferència hi ha entre la preparació de Tòquio i les altres?

No s’ha semblat en gairebé res. Hem estat aïllats durant les dues setmanes prèvies i també als Jocs. A més, no hem tingut competicions prèvies en els últims mesos i hem anat als Jocs sense tenir cap referència competitiva per veure com estàvem nosaltres i els contrincants.

Sento una enorme satisfacció i molt d’orgull personal

Però tots anàveu amb les mateixes condicions.

Sí, i en aquest sentit potser nosaltres teníem una mica més d’avantatge que altres països perquè des del juny de la pandèmia ja podíem anar a entrenar al CAR de Sant Cugat.

Us angoixava un possible contagi previ als Jocs?

Sí, hi havia molta angoixa. Ens van explicar que havíem d’entendre la covid-19 com una lesió que podia arribar en qualsevol moment, però en veritat és diferent. Les últimes dues setmanes vam estar en un entorn molt segur, on era molt difícil contagiar-nos i a més estàvem tots vacunats, però en l’últim PCR 24 hores abans de viatjar hi havia molta angoixa per si algú donava positiu.

Vas notar la falta d’ambient a Tòquio?

Durant la competició no, perquè estem acostumats a aquest ambient. On sí que vaig notar molta fredor va ser en pujar al podi, perquè és quan mires amunt i veus que no hi ha ningú. De Tòquio tinc fotos i vídeos des del bus, mentre fèiem els trajectes perquè no podíem sortir de la villa olímpica.

Quins eren els teus objectius?

Sempre tinc l’objectiu de ser competitiu en les rondes finals i ho he aconseguit.

Se’t queda l’espina de no jugar una final?

Sí, en equips se’ns va quedar el regust de no haver pogut disputar-la contra Xina, que és una potència mundial. No era tant pel premi de guanyar l’or o la plata, però l’Álvaro i jo portem 21 anys jugant junts, hem guanyat pràcticament de tot i ja ens fixem també en les experiències que podem viure.

Marxes satisfet de Tòquio?

Totalment, perquè ho hem donat tot. Pensem que altres vegades hem tingut situacions així que ens han caigut de cara.

A mesura que passen els dies, té més valor aquest bronze?

En un primer moment tenia un gust amarg, però cada dia que passa té un gust més dolç perquè al final és una medalla i un premi aconseguit amb molt d’esforç.

Què se sent en rebre tant suport?

En uns Jocs on hem estat tan aïllats, veure el seguiment i suport de la gent et feia pensar que estaves jugant sol, però que hi havia molta gent que ho patia.

Veure el seguiment i suport de la gent et feia pensar que estaves jugant sol, però que hi havia molta gent que ho patia

Quin és el teu pròxim repte?

El campionat del món, que segurament serà a finals de 2022. Tenim temps per descansar i a principi d’any començar a entrenar fort. La meva idea és continuar, em trobo bé i amb ganes. I ja París. La cita olímpica és el referent.

Llavors, et planteges París 2024?

No m’ho plantejo, ho confirmo. Serien els meus setens Jocs. Abans de Tòquio ja vaig dir que aniria a París passés el que passés. Si alguna cosa positiva podem extreure d’aquestes circumstàncies és que l’any que fa més mandra ja ens l’han tret i en comptes de quatre anys ho són tres. Per tant, més que un nou cicle olímpic és una continuació del que hi ha ara.

Abans de Tòquio ja vaig dir que aniria a París passés el que passés

Ara seràs també entrenador al CETT?

Seré ajudant. Quan tinc disponibilitat m’encanta ajudar als clubs i a la gent que m’ha aportat tant.

Què et diuen els nens i nenes?

Alguns em miren amb cara de por i em pregunten si sóc el Jordi Morales. Està molt bé poder ser un referent o un mirall pels nanos i la seva motivació.

Entrevista i fotografia: Carla Martínez / La Bústia