La martorellenca ha guanyat el Premi Gaudí al Millor Curtmetratge amb ‘El Bus’. També ha estat nominat al Goya a Millor Curtmetratge Documental
Sandra Reina (1988) ha estudiat Publicitat i Relacions Públiques a la UPF. Actualment viu a Barcelona, però va fer-ho a Martorell dels 12 als 21 anys. Va ser fundadora i col·laboradora de l’associació Cinema del Diable de Martorell. Ha dirigit i ha escrit el guió, juntament amb Francisco Menchón, de ‘El Bus’, un curtmetratge de 29 minuts que es pot veure a ‘Filmin’.
Què significa guanyar el Premi Gaudí?
A banda de la satisfacció personal, gràcies a les nominacions i als premis és probable que més gent s’acosti a conèixer aquesta realitat.
Ho esperàveu?
No. El curt havia tingut bona acollida en la gent que l’havia vist dins de l’àmbit de l’Acadèmia i els dies que s’havien fet projeccions públiques, però la collita de curts nominats enguany era increïble.
Creus que s’han de promocionar més els curtmetratges?
Una història a vegades no necessita ser un llargmetratge per explicar-se. Hi ha curtmetratges increïbles i no hi ha plataformes o espais on gaudir-los. Seria important que més sales de cinema s’animessin a projectar-ne. Cada vegada tinc més clar que cada història necessita uns minuts concrets per ser explicada i no sempre cal que siguin dues hores i mitja. Caldria reivindicar els curts i no menysprear una pel·lícula pel sol fet de la durada.
Hi ha curtmetratges increïbles i no hi ha plataformes o espais on gaudir-los
A l’hora de recollir el premi vau fer un agraïment a una entitat que dona segones oportunitats als presos.
Sí, vam comptar amb el suport de la Fundació Obra Mercedària i la seva directora, Núria Ortín. Vam poder conèixer a través d’ells a la gran majoria de les persones que finalment van aparèixer en el curtmetratge.
Com va ser la selecció dels protagonistes?
No són actors… són persones reals amb històries reals. La Fundació Obra Mercedària és qui ens va presentar a una gran part de la gent que després surt a la pel·lícula, juntament amb altres noies que venien d’un altre col·lectiu de dones que han passat per presó i que lluiten per millorar les condicions de la dona als serveis penitenciaris.
Quanta gent ha participat?
L’equip tècnic és d’unes 12 persones, més els 14 protagonistes. El temps de muntatge ha estat de sis mesos i el de rodatge de quatre dies.
Has fet el guió amb Francisco Menchón. Per què amb ell?
Ens uneixen moltes coses i molts anys de projectes junts, com el nostre anterior curtmetratge ‘Trivial’ o altres aventures com videoclips o spots publicitaris. És un molt bon guionista i sempre vol aprofundir en la condició humana, es deixa sempre portar per la sinceritat i aquests són valors que m’encaixaven perfectament en el documental.
Com va sorgir ‘El Bus’?
Un divendres, fa més de 10 anys, vaig perdre l’autobús de cada dia i vaig pujar al següent sense saber d’on venia. A l’entrar, de seguida vaig sentir que la gent que viatjava aquell dia no eren els companys habituals de trajecte, era un bus que deia ‘Can Brians-Barcelona’. Ho vaig explicar com a anècdota a alguns amics i van fer molts prejudicis sobre els presos. Investigant una mica vaig saber que el mateix autobús feia el trajecte invers els diumenges, i vaig voler pujar, per curiositat. L’ambient era tan diferent… ja no hi havia tant xivarri, es respirava malenconia i cadascú portava la ‘tornada a casa’ com podia. Aquí vaig començar a pensar que, algun dia, voldria explicar aquesta petita experiència: la d’un viatge d’anada i de tornada en aquest autobús a través de les converses entre els passatgers.
Què has volgut transmetre?
La meva intenció era fer que la persona que vegi el documental viatgi en aquest autobús, com jo vaig fer aquella primera vegada, sense saber amb qui viatja ni d’on venen. Generar empatia, que connecti amb les persones des d’un lloc proper, gairebé com si et colessis en les seves vides per una estona a través de les seves converses, sense prejudicis i sense posar etiquetes.
La meva intenció era fer que la persona que vegi el documental viatgi en aquest autobús
El projecte ha estat nominat als Goya.
Ha estat una experiència meravellosa i inesperada quan vam arrencar amb el projecte i que ens dona molta força per seguir explicant històries. Lamentablement, no ens vam poder emportar a casa el Goya.
Com vas començar en el cinema?
Quan vaig acabar d’estudiar la carrera, vaig fer unes pràctiques a Catalan Films, que em va permetre introduir-me al sector.
Quin va ser el primer treball en aquest món?
Com a ajudant de direcció van ser els curtmetratges d’alguns amics. Després ens vam animar amb un col·lectiu sorgit dels Tallers de Cinema, liderat per Jaume Fargas, a fer un llargmetratge de ficció.
Què t’ha aportat l’associació Cinema del Diable de Martorell?
Les persones, que considero amics i amb els que vam formar l’entitat de Cinema del Diable i el Cineclub posterior. Ara no tinc molt de temps, però hi segueixo vinculada. Aprofito per fer una crida perquè més gent s’acosti a l’entitat a fer propostes.
Aprofito per fer una crida perquè més gent s’acosti a l’associació Cinema del Diable a fer propostes
Com veus el sector?
La indústria cinematogràfica a Catalunya està en un bon moment. Es fa bon cinema i es genera feina, però en comparació amb altres països, encara queda camí per recórrer i en inversió de recursos seguim per sota.
T’has especialitzat o t’agrada més el curtmetratge documental?
La línia que separa documental i ficció està cada cop més difosa i m’encanta explorar. Ara estic treballant en el meu proper projecte, que és un llargmetratge de ficció, basat en una realitat.
La martorellenca Sandra Reina guanya un Premi Gaudí i està nominada als Goya.
Text: Lluís Gutiérrez.
Il·lustració: Eva Fernández.