L’actriu explica a La Bústia què significa per a ella fer el paper femení principal de La Passió

Sílvia de Paco Reales (1976, Terrassa) fa de Verge Maria a La Passió d’Olesa. És professora i des de petita viu al municipi.

Què significa protagonitzar a Maria?

Significa tenir un gran respecte, responsabilitat i compromís cap a l’espectacle. També cap a totes les persones que el fem possible i, evidentment, cap al públic. Alhora, poder fer el personatge de Maria em produeix emocions com nervis, il·lusió, satisfacció…

Quants anys has fet aquest paper?

Aquest és el sisè any que el faig. Vaig començar a assajar-lo amb l’Ignasi Campmany i per a mi va ser molt especial perquè em recordava quan m’assajava el seu tiet, l’Àngel Checa, el paper de Magdalena.

Des de quan surts a La Passió i què et va motivar a fer-ho?

Vaig començar a sortir amb 12 anys. Recordo que érem tres amigues de l’escola les que vam començar a anar-hi, però, al final, només anava jo. Ja m’agradava molt el món del teatre i feia tot el que em deixaven. Arribava a primera hora i no marxava fins que no s’acabava l’espectacle.

Amb 12 anys arribava a primera hora i no marxava fins que no s’acabava l’espectacle

Amb quin personatge vas començar?

Personatge sense text va ser de poble. Amb text va ser La Pecadora, quan tenia 18 anys.

Podries explicar alguna anècdota?

Recordo que, de més jove, volia sortir als Pilats amb el poble (que llavors només eren homes) per cridar “A la creu!”, i allà no podíem sortir noies. Suposo que érem tan pesades que, per no escoltar-nos més, al final ens van deixar sortir. Ens vam posar les robes, ens van enganxar les barbes (amb un líquid que després costava força de treure) i recordo que els directors se’m van acostar i em van dir “Sílvia, sobretot només fes veure que crides. Amb la veu que tens, això no es pot salvar”.

La família apareix també a La Passió?

El Carles, el meu home, surt des de fa molts anys. Els nostres fills, el Biel i el Jan, havien sortit de més petits. També les meves nebodes, l’Alba i la Marina, i el fill del meu cosí, el Gerard.

En quins aspectes creus que ha millorat l’espectacle?

Som més conscients sobre la importància del silenci. L’espectacle ha anat agafant més agilitat i ritme. Però el que més m’agrada és l’enfocament de fer una posada en escena propera al públic, més humana. Va més enllà de ser un espectacle purament religiós. La Passió d’Olesa t’endinsa amb la seva música, text, llums, interpretació, escenografia, vestuari… Qualsevol persona que vulgui gaudir del teatre, ho trobarà a La Passió. A més, hi ha moments purament cinematogràfics on es creen imatges precioses, properes i íntimes que, quan estàs assegut o asseguda a la butaca, emocionen i connecten amb el públic.

La Passió d’Olesa t’endinsa amb la seva música, text, llums, interpretació, escenografia, vestuari…

Què li falta a La Passió actual?

Més que dir què li falta, podria dir què no hem de perdre: les ganes, l’entusiasme, la il·lusió de voler fer una millor Passió. Si continuem havent-hi persones estimant-la i respectant-la, crec que cada any ens podrem anar superant.

Què creus que continua atraient la gent a assistir a l’espectacle?

Adonar-se que La Passió és molt més del que imaginaven: no només és l’esforç d’un poble mantenint una tradició de gairebé 500 anys, sinó que hi ha un gran espectacle que emociona i que arriba a l’espectador. Aquest boca a boca ens enriqueix i defineix també què és el que volem ser.

És un gran espectacle que emociona i que arriba a l’espectador

Has vist La Passió d’Esparreguera? Què en destaques?

Sí que l’he vista. Comparteixo amb totes les persones que fan possible La Passió d’Esparreguera l’estima cap al que fem. Per tant, suposo que, igual que nosaltres, any rere any s’esforcen per millorar, per superar-se, per arribar a la gent… Fem espectacles iguals, però molt diferents alhora. I això és bo. Cada lloc on es representa La Passió té el seu propi estil, la seva marca, allò que les fa úniques, i aquesta és la riquesa.

Fotografia: Sílvia de Paco Reales [LPO]