La gelidenca Sílvia Mañé explica com ha afrontat la malaltia després de passar tots els símptomes del coronavirus i d’estar ingressada a l’Hospital de Martorell

He superat la covid-19. Fa quasi un mes que vaig sortir de l’hospital després d’estar quatre dies ingressada. Sóc asmàtica (persona de factor de risc) i la covid em va provocar una pneumònia als pulmons. Per sort, ja estic recuperada.

He anat amb molt de compte tots aquests mesos per no agafar la covid, però per desgràcia la vaig agafar. No sé ni com ni a on. Jo que no em trec la mascareta, que evito sortir al carrer, que utilitzo fa anys el gel hidroalcohòlic, malgrat tot, per desgràcia vaig donar positiu.

Vaig començar un dia amb mal de coll al matí i febre alta al vespre, pensava que era un refredat de tardor, com cada any quan canvia el temps. L’endemà vaig començar a tenir també molt mal de cap i cansament.

Vaig trucar a la doctora i em va dir que podia ser la covid. A partir d’aquell dia, tots els de casa confinats per prevenció, aquella mateixa tarda em van fer la PCR i aquell vespre vaig perdre el gust i l’olfacte, i ja vaig pensar que era la covid. Dos dies després m’ho van confirmar.

No sabeu la ràbia que vaig sentir, si només sortia per anar a comprar, no quedava amb ningú, evitava les aglomeracions de gent, però havia donat positiu. Per què? Com? On? L’endemà ja va aparèixer la diarrea i, finalment, el següent dia el dolor al pit i la dificultat per respirar. Els meus inhaladors semblaven que no funcionaven i aquí em vaig començar a espantar molt.

Els meus pitjors presagis es van fer realitat, el que havia estat evitant tants mesos em començava a passar. Només veia dins el meu cap, una vegada i una altra, les imatges que surten per la TV de l’UCI amb la gent entubada. Vaig passar molta por, em va costar molt trucar el 061 però ho havia de fer.

Em va venir a buscar una ambulància i cap a l’Hospital de Martorell. Vaig passar tota la nit a urgències aïllada i sola en un box d’on no podia sortir ni per anar al lavabo. I vinga proves: anàlisis de sang, una radiografia, oxigen connectat, un TAC amb contrast i finalment el resultat: pneumònia i els pulmons afectats de la covid. M’havia de quedar ingressada fins que recuperés totalment la meva capacitat pulmonar. Sola en una habitació, aïllada, espantada…. no vulgueu imaginar com estava i em sentia.

Ara que ja estic recuperada, estic contenta d’haver sortit d’aquest ensurt tan gran. Ho vaig passar molt malament. I tot i que ara estic millor, no puc deixar de pensar en tota la gent que per desgràcia no se’n surt o amb els que estan molt greus a l’UCI. Només espero que aviat hi hagi una vacuna i s’acabi aquest maleït virus.

Vull donar les gràcies a les persones que em van atendre, des del personal de l’ambulància, a les infermeres, metges, etc…de l’Hospital de Martorell pel seu bon tracte i amabilitat. Estar sola i aïllada a l’habitació de l’hospital va ser dur. I més dur va ser deixar el marit i el fill sols a casa tots dos aïllats, sense poder sortir però per sort sense símptomes.

El que em fa més ràbia de tot, és la gent que se’n riu de la covid, que porta la mascareta mal posada, que juga amb la seva vida i la dels altres, com si tot plegat fos una ximpleria, crec que no s’havia d’haver explicat que la gent gran ho passarà malament perquè el que és jove i inconscient pensa que a ell no li passarà res.

I sabeu què?, hi ha molta gent asimptomàtica que ho va encomanant sense saber què són asimptomàtics però també hi ha gent que no està complint l’aïllament a casa seva o que surt amb febre i que per descomptat no truca al metge. Ens queixem del tancament dels bars i restaurants, i que consti que no m’agrada el tancament, però està clar que les coses a vegades no es fan bé quan veus les terrasses plenes de gent sense mascareta.

Una experiència més per explicar i per oblidar. Hem d’extremar les precaucions i seguir les mesures sanitàries. Tots ens podem contagiar, també els que ja hem passat la covid-19. Salut!

Sílvia Mañé, 42 anys. Gelida.