L’actriu santandreuenca explica a La Bústia la seva primera experiència en el món audiovisual, amb la qual ha guanyat un guardó destacat per aquesta pel·lícula que competeix al Festival de Màlaga aquests dies i s’estrena el 10 d’abril al cinema

Kiara Arancibia Pinto, de 17 anys, ha viscut tota la vida a Sant Andreu, on ha fet totes les seves formacions acadèmiques. També ha fet un curset a l’ESCAC.

El passat mes de novembre vas rebre el Premi a Millor Actriu al Festival Tallinn Black Nights pel teu paper a ‘La buena hija’. Què va significar per a tu?

Va ser una sorpresa. Nosaltres vam tornar de la première de Tallinn (Estònia) i, quan encara estava processant tot el que va passar en l’estrena, em van trucar dient-me que havíem de tornar l’endemà pels premis. A la gala vaig passar molts nervis i el premi no me l’esperava. El jurat em va felicitar i em va dir que no van tenir cap dubte en donar-me’l a mi. Això m’emociona molt.

De què tracta la pel·lícula?

D’un divorci complicat. Després de la separació dels seus pares, la Carmela, que és el personatge que jo faig, i la seva mare, van a viure a casa l’àvia. Tracten d’adaptar-se a la nova situació, però ella troba a faltar estar amb el seu pare. L’ombra d’aquest porta a les tres generacions de dones de la família a decidir el futur que mereixen.

Aquest mes de març la pel·lícula competirà a la secció del Festival de Màlaga i el 10 d’abril arribarà als cinemes. Què espereu?

Esperem que la gent surti de veure la pel·lícula amb moltes preguntes. És un tema del qual no s’hi parla gaire al món audiovisual.

Què destaques de la teva interpretació del personatge Carmela?

El gran poder que he tingut per emocionar al públic. Ha estat un paper molt difícil de fer. He representat moments d’ansietat i ràbia, però també seqüències de felicitat.

Què has après d’aquest procés?

Que amb la tristesa, la ràbia i les emocions aparentment negatives connecto genial. També que m’agrada el poder que tinc d’emocionar a la gent.

Com et vas preparar el paper?

Vaig tenir una ‘coach’, l’actriu Tamara Casellas, per ajudar-me en la interpretació. També em feia córrer per representar la respiració d’una persona amb ansietat. El més difícil va ser aprendre a passar la ràbia del pit als ulls. A expressar simplement amb la mirada.

Què podries destacar de la gravació?

Al tractar el tema d’un divorci difícil, al rodatge es feien xerrades sobre violència masclista i hi havia un punt lila. Qualsevol dubte que teníem, podíem anar-hi i ens donaven informació sobre el tema.

Quan vas iniciar la teva carrera?

La meva carrera com a actriu va començar en el moment que em van dir que sí a aquesta pel·lícula. És el meu primer projecte. Jo vull ser directora i guionista, però l’actuació també és la meva passió.

Quins són els teus pròxims treballs?

Arran del premi a Tallinn em van sorgir dos càstings per a personatges principals de dues pel·lícules i estic en els processos. També estic treballant en un projecte propi com a guionista i directora que es diu ‘Ojitos de cristal’ i tracta la infància que viuen els nens i nenes que creixen amb l’alcoholisme dels pares.

Text: Carla Martínez – La Bústia

Fotografies: Kiara Arancibia [cedides per Kiara Arancibia]