Després de gairebé 50 anys de funcionament de l’autopista i de 14 anys de l’inici de les obres de la connexió de les dues vies ràpides
El peatge de Martorell, el segon més antic de Catalunya, ha viscut aquest cap de setmana l’última operació tornada de pagament. Després de gairebé 50 anys de funcionament i com la resta dels de les autopistes AP7, AP2, C32 i C33, el peatge aixecarà barreres definitivament aquest dimecres 1 de setembre. Un dia històric i llargament reivindicat que el govern espanyol ha fet coincidir amb l’obertura d’una connexió entre dues vies ràpides, també molt esperada.
El primer dia de setembre s’obrirà l’enllaç de l’autovia A2 amb l’autopista AP7 que connecta els municipis de Sant Andreu i Castellbisbal i les comarques del Baix Llobregat i el Vallès Occidental. El tram de l’enllaç entre l’A2 i l’AP7 és de 2,4 quilòmetres. Les obres han durat 17 anys i després d’aturar-se diverses vegades, ha passat d’un pressupost de més de 46 milions d’euros a un cost que es xifra en més 74.
Està previst un acte per a la posada del servei cap al migdia, que comptarà amb la presència, entre altres autoritats, de la ministra de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana -i exalcaldessa de Gavà-, Raquel Sánchez; i la delegada del Govern a Catalunya, Teresa Cunillera.
L’autopista i el peatge de Martorell
El tram de l’AP-7 entre Molins de Rei i Martorell es va posar en servei el 23 de desembre del 1971. La caiguda del pont de Carles III a Molins de Rei per una crescuda del riu Llobregat va obligar a tallar l’N-II durant unes setmanes i les autoritats de l’època van decidir obrir abans del previst la nova i flamant via ràpida per donar pas alternatiu.
El peatge i el tram d’autopista es van inaugurar el 22 de gener de 1972, però no va ser fins l’1 de març de 1972, quan es va reobrir l’N-II, que els conductors van començar a pagar el peatge. D’aquesta manera, el de Martorell va començar a operar gairebé tres anys després que el de la C-32 al Maresme, el pioner a Catalunya, inaugurat el 2 de juliol de 1969.
La Declaració de Gelida va ser pioner en la lluita dels peatges amb entre els anys 1998 i 2003 liderat per l’economista i exregidor gelidenc Jordi Carrillo a la qual es van adherir 19 ajuntaments, 4 consells comarcals, a més d’entitats empresarials i industrials. Després va venir la campanya ‘No vull pagar’ el 2012.
Juan Atienza és treballador del peatge de Martorell des de 1989. Hi va entrar amb 19 anys per “guanyar uns diners a l’estiu” i, davant les bones condicions econòmiques que oferien, s’hi va quedar quan al tercer any el van fer fix. “En aquell moment t’asseguraves el futur i no pensaves que algun dia s’acabaria la concessió”, recorda.
Quan va començar, amb les cabines de cobrament manual, podien treballar més de 30 persones en un torn. Actualment amb 3 n’hi ha prou perquè tot està automatitzat i la majoria d’incidències es resolen en remot. Entre moltes anècdotes, destaca la família que va abandonar l’avi al peatge quan marxaven de vacances, un tiroteig entre narcotraficants o innombrables controls policials.
El pitjor moment viscut va ser la campanya ‘No vull pagar’ del 2012. Recorda que els cobradors van pagar la indignació de molts conductors amb “tocs de clàxon, crits i insults”. “Enteníem que la gent estigués en contra dels peatges, especialment a Catalunya, on hi havia un greuge comparatiu, però els que ho vam pagar vam ser els treballadors dels peatges”, lamenta.
A dos dies per l’aixecada definitiva de barreres, Atienza vol ser optimista i creu que es podrà reciclar i trobar “alguna cosa”, però apunta que quedar-se a l’atur amb 51 anys és difícil i que difícilment trobarà una feina amb unes condicions com les que tenia. Reconeix també que tot i saber que els peatges tenen data de caducitat, els últims temps han estat una “agonia”.
Fotografia: Vehicles passant pel peatge de Martorell aquest diumenge 29 d’agost [ACN]