L’Andriy, la Maryna, la Nina i la Vira expliquen a La Bústia com viuen el conflicte

ANDRIY KRYVENKOV

A Martorell, l’Andriy Kryvenkov, de 34 anys, s’ha retrobat amb la seva filla gairebé tres setmanes després de l’esclat de la guerra. Ell, juntament amb la seva dona i la seva mare viu al municipi des de fa 16 anys, però la seva filla d’11 anys, l’Emilia, ha hagut de fugir de Konotop, una ciutat que es troba a uns 130 quilòmetres de la frontera. No ha estat un trajecte fàcil: amb un autobús ha arribat a Poltava, on ha agafat un tren que ha trigat unes 14 hores a arribar a Lviv (Leòpolis). Allà l’esperava la seva mare, que ha viatjat des de Catalunya per fer juntes el viatge de tornada a casa.

En aquesta aldea no hi ha hagut cap bombardeig ni moviments militars, però la ciutat està en setge i se’ls està acabant els subministraments. Els besavis de l’Emilia no han acceptat l’evacuació: “Diuen que ja han viscut la vida i volen mantenir tot el que tenen. No estan disposats a deixar la seva llar”. L’Andriy i la seva família comencen una nova vida. L’Emilia s’escolaritzarà a Martorell i amb el pas del temps espera assimilar tot el que ha viscut. “Agraeixo l’ajuda que hem rebut de l’Ajuntament i de l’alcalde, així com de tota la societat, que està ajudant molt”, destaca el martorellenc.

MARYNA PRYBORA

La Maryna Prybora, de 22 anys, viu a Olesa des que tenia 4 anys, però la seva família, excepte el seu pare que viatja per feina, viu al centre de Kíev. Tots ells “estan amb esperança, però diuen que o moren allà o que no es rendiran. La meva mare ha fet cursos per aprendre a fer còctels molotov, els meus avis sobre com disparar armes, el meu cosí està servint a la guerra i els meus amics estan en reserva”.

Ella, des d’aquí, està en contacte amb la família i amics i atenta a les notícies que li arriben des d’Ucraïna, que en moltes ocasions són dures de digerir: “Una amiga de la meva mare va marxar amb el seu home i un nen petit i de camí a la frontera els van matar a tots”, lamenta. Sobre els refugiats que marxen perquè han bombardejat casa seva, comenta que si “decideixes marxar, tens un 50% de sortir bé i un 50% de morir en l’intent”.

Sobre el conflicte, la Maryna assegura que li entristeix “que el nostre president, Volodímir Zelenski, ha dit que ha cedit i que no entrarem a l’OTAN. Espero que sigui en l’últim que cedim, perquè Vladímir Putin, president de Rússia, ens vol envair”.

NINA VOLKOVA

Amb molta preocupació viu també la Nina Volkova, de 42 anys i veïna d’Abrera. Fa 19 anys que va arribar a Catalunya amb el seu marit, que és del municipi, i té dos fills. La seva primera filla tenia 4 anys i mig quan va arribar, i ara en té 23. A Abrera va tenir el seu fill, que ara té 16 anys.

A Jersón, Ucraïna, hi viu un germà, tiets, cosins i nebots. Estan a casa seva, però han de baixar als soterranis quan sona la sirena o se senten trets o bombes. “Passen molta por. L’estratègia russa és que pateixin i passin gana fins que el poble es rendeixi”, explica. Una de les majors preocupacions és que “s’estan acabant els aliments i tenen restriccions”.

A més, “estan bombardejant i destruint per complet cases, mercats i centres comercials. El corredor humanitari no funciona i no deixen entrar l’ajuda humanitària”. Ara la Nina espera que arribin a algun acord perquè la guerra acabi l’abans possible. Té moltes ganes de retrobar-se amb els seus familiars.

Està molt agraïda amb l’ajuda que està rebent: “Des del primer moment que vaig arribar a Abrera vaig veure que és un poble molt solidari, acollidor i amable”.

VIRA SNAK

Originària de Berezhany, a prop de Polònia i a uns 400 quilòmetres de la capital, la Vira Snak viu a Catalunya des de fa 10 anys i és veïna de Gelida des de fa uns 6 mesos. Viu sola pendent de la seva família: la seva germana bessona vivia a Kíev fins a l’inici de la guerra, quan “va marxar amb familiars i amics a casa dels meus pares. Van trigar 24 hores perquè hi havia molta caravana. Mentre sortia, escoltava com per darrere ja tiraven bombes”, explica.

Els pares viuen a Berezhany i no estan en una ubicació extremadament perillosa, però “no estan tranquils, diuen que han d’estar preparats per a tot”. La mare és infermera i el pare està a la reserva. El seu cunyat és policia militar i està a la guerra: “porten les sabates posades de dia i de nit perquè no tenen temps de cordar-les si han de sortir ràpidament. Parla a través de missatges amb la meva germana, però no pot trucar-la perquè no el localitzin. Estem preocupats per ell”.

La Vira té esperança perquè “molts països estan ajudant Ucraïna. Espero que Rússia deixi en pau el meu país i que aquest malson acabi aviat”. Ara està a l’espera de l’arribada de la seva germana a Gelida.

Fotografia: L’Andriy, la Maryna, la Nina i la Vira [La Bústia]