Publiquem l’escrit de Montse Matas sobre Carme Junyent quan fa una setmana de la cerimònia del seu comiat i de qui la sàvia masquefina deia que era la seva primera amiga

Bon dia a tothom.

Jo només vull deixar el testimoni d’una senzilla amistat que he mantingut amb la Carme i que ha durat tota la vida. Ara, malauradament, ho puc assegurar perquè la seva ja ha arribat a la fi.

La Carme i jo ens vam conèixer al parvulari i de seguida ens vam fer amigues. Ella tenia tres anys, jo dos, i teníem l’aspecte de la fotografia que presideix aquest acte.

Durant els anys de “la primària”, a Masquefa, també vam compartir escola, jocs i experiències de tota mena, fins que ella va entrar a l’internat de les monges Salesianes per fer el batxillerat i ens vam separar.

En aquella època no hi havia telèfons mòbils i en el meu cas tampoc telèfon fix, perquè a casa meva no en teníem. La seva mare, l’Aurèlia, per tal que no perdéssim el contacte, alguns diumenges a la tarda, durant l’horari de visita familiar, se m’emportava a Barcelona amb el seu 600 i així podíem passar la tarda juntes. Altres vegades també organitzava alguna sortida d’estiu.

Més tard vam coincidir en l’elecció de la carrera universitària de filologia, però les nostres vides van avançar per camins diferents, perquè ella va fer diverses estades a l’estranger.

He de dir que la coincidència professional no ha estat mai el nostre lligam. Ella i jo jugàvem a “lligues diferents”: la Carme s’ha dedicat a l’ensenyament universitari, a la investigació, a la comunicació i divulgació i jo he treballat a l’ensenyament secundari.

Tot i que moltes vegades he assistit a les seves conferències, comunicacions o xerrades i fins i tot he fet la presentació d’algun llibre seu, la nostra relació ha estat més a l’àmbit personal. Encara que passéssim temporades sense veure’ns, quan ens retrobàvem, després de posar-nos una mica al dia, podíem parlar com si ho haguéssim fet el dia abans. És l’avantatge que tenen les amistats antigues.

Així vaig compartir amb ella moments importants com la seva decisió de ser mare i de fer-ho tota sola: de ser mare soltera. Em va explicar el seu projecte un dia que vam anar a sopar juntes a principis dels anys 80. Ella ho tenia clar i va ser prou valenta i decidida per aconseguir-ho, en una època en què aquesta actitud no era gaire freqüent i els “in vitro” encara no s’aplicaven al nostre país.

També vaig ser amb ella el dia que li van atorgar la Creu de Sant Jordi.

Però la confidència més íntima i impactant va ser aquest any, pels volts de Sant Joan. Em va demanar si podia anar a casa seva perquè em volia dir una cosa important. Jo vaig pensar que em volia embolicar en alguna activitat de les seves, relacionada amb la lingüística. Quan hi vaig arribar, em va rebre i amb una gran serenitat i sense embuts em va dir:

“M’estic morint”.

Vam parlar una bona estona i quan ens vam fer l’última abraçada jo li vaig dir que encara que sabéssim que ens estimàvem ens ho havíem dit poques vegades. I ens ho vam dir.

Coneixent la Carme, aquests últims dies en què  se li han dedicat tantes mostres de reconeixement i d’estimació, he pensat que li hauria agradat de veure-ho per un foradet. Només poden gaudir d’aquest privilegi alguns  personatges públics a qui donen falsament per morts a les xarxes socials: els “difunts fake”. Durant unes hores, fins que no ho desmenteixen, poden veure les primeres i precipitades reaccions d’alguns que els han conegut.

Per acabar, us vull explicar una anècdota de la Carme de l’època en què tenia l’aspecte d’aquesta fotografia que tots veieu. És el primer testimoni de la seva fal·lera pels llibres, que l’ha portat a escriure’n un munt i a llegir-ne centenars o milers. Deia que quan no tenia res per llegir sentia una certa angoixa i que per això sempre portava un llibre al damunt quan viatjava.

Quan compartíem el parvulari, el llibre que ella i jo teníem per aprendre a llegir, un sil·labari, no era el mateix. Potser perquè ella era un any més gran que jo o potser perquè ella el devia haver “heretat”  del Josep, el seu germà gran i jo de la meva germana Antònia.

La qüestió és que ella es delia de tenir i fullejar el meu llibre i una vegada em va proposar que l’hi canviés per algun altre objecte. Però a mi els pares em tenien prohibit de fer aquesta mena de “transaccions”.

El parvulari era en un primer pis a sota del qual hi havia un ferrer, el Jaume.

Una tarda que ella tenia el meu llibre a les mans em va dir que li havia caigut  per la finestra, cap al carrer, i que el ferrer l’havia agafat i l’havia tirat al foc que sempre tenia per treballar el ferro i per ferrar els cavalls.

Com que es devia sentir una mica culpable, i per consolar-me, em va regalar una petita joguina de plàstic (el plàstic per a nosaltres era una novetat). Era un test amb una planteta, potser un cactus, de la mida d’una capsa de llumins. L’hi havien posat els seus padrins damunt la mona de Pasqua.

Quan jo vaig arribar a casa meva sense el llibre i amb la torreta de plàstic, els meus pares, “amb una gran perspicàcia”, de seguida van sospitar que aquella història del ferrer era una mica dubtosa.

La mare em va portar cap a casa de la Carme per aclarir la situació i de seguida va aparèixer el llibre “perdut” dins la cartera de la Carme.

Quan me’l va tornar, jo també li volia restituir la joguina, però l’Aurèlia em va aturar i va dir:

“Oi que te la va donar? Doncs és teva.”

Ja veieu com s’aplicaven abans les lliçons morals.

Us he explicat aquesta anècdota perquè a ella i a mi ens havia servit per riure quan la recordàvem.

Li agradava molt explicar històries i a vegades m’havia convertit a mi en un personatge dels seus contes. Jo sempre li deia que tenia pendent d’escriure literatura de ficció.

A partir del dia que em va dir que estava malalta, tots els missatges que jo li he escrit per WhatsApp els he acabat amb aquesta declaració, que avui torno a fer com a comiat:

Adéu, Carme. T’estimo.

Montse Matas Puig (Masquefa, 1956). Llicenciada en Filologia Catalana i professora de secundària jubilada. Aficionada al dibuix i a la narració oral, el juliol de 2020 va publicar el relat ‘Carn Viva’. La masquefina va participar en la cerimònia de comiat de Carme Junyent com a primera amiga de la sàvia i lingüista. També conserva una estreta relació amb Martorell des que hi va estudiar. Va ser dels joves que van inaugurar el primer any de l’institut Pompeu Fabra.

Aquí la crònica de la cerimònia de comiat de Carme Junyent.

Aquí el vídeo de la carta de comiat de Carme Junyent.

Aquí les notícies relacionades amb Carme Junyent.

Fotografia: A l’escenari de la Sala Polivalent de Masquefa, el 9 de setembre de 2023, en la seva intervenció al comiat de Carme Junyent [La Bústia]