La sesrovirenca Claudia del Valle (1994) ha publicat ‘El que callem’, el seu primer disc, i explica a La Bústia el procés de creació del projecte

Claudia López, coneguda amb el nom artístic de Claudia del Valle, ha nascut i viscut sempre a Sant Esteve, però ha estudiat a Martorell i Barcelona.

Recentment, has tret el teu primer disc ‘El que callem’. Què sents al veure que la feina dels últims anys es plasma en un projecte com aquest?

Em sento super feliç de veure que després de tanta feina al darrere, ha sortit un disc tan bonic i personal. Ha estat un projecte terapèutic i m’ha ajudat a treure una part de mi que guardava per por a sentir-me jutjada. ‘El que callem’ és un recull d’històries que tothom pot fer seves i anima a qui l’escolti a deixar-se anar, sentir i mostrar-se vulnerable. És un projecte que ha passat per moltes etapes. Quan vaig començar a compondre’l em sentia d’una manera i ara em sento d’una altra completament diferent. No és ni millor ni pitjor, sinó que crec que tant la meva música com jo, hem madurat i evolucionat, tenint més clar cap a on anar.

Com neix l’àlbum?

És curiós perquè no ho vaig buscar, va sorgir completament natural. En aquell moment, feia un temps que no componia pensant en treure nova música. Un dia vaig anar a casa d’una amiga del poble on estiuejo i el seu pare em va voler ensenyar els poemes d’un amic seu, l’Enric Gorgues. Vaig empatitzar tant amb la manera d’escriure de l’Enric que em van venir moltes ganes de musicar els seus poemes. I me’l va voler presentar. Vam anar a casa seva, li vaig fer la proposta aquell mateix dia i li va encantar la idea. Recordo que em deia que era molt bonic que una persona jove com jo li fes una proposta com aquesta. Li va fer molta il·lusió. I a mi també, perquè tot i la diferència d’edat, l’art no té fronteres i és molt bonic quan connectes amb algú així sense conèixer-lo. I des d’aquell dia ens hem anat escrivint com anava tot el procés via mail.

Com defineixes el disc?

El definiria com un viatge íntim i una exploració honesta a través de les pors i les meves inseguretats. Parla d’històries on podem connectar, sentir-nos vulnerables i alliberar-nos dels propis prejudicis que ens acompanyen al dia a dia. Per mi és un àlbum molt especial en el que he estat treballant 3 anys amb el meu productor Marc Cros.

Parla d’històries on podem connectar, sentir-nos vulnerables i alliberar-nos dels propis prejudicis

La majoria de les cançons són en català, però també tens temes en castellà.

El meu idioma matern és el català, però suposo que això d’escriure en castellà ve influenciat per la música que escolto. Quan estava component el disc escoltava bastant pop/electrònic en castellà i suposo que això va fer que em sentís còmode també en aquest idioma.

Per què ‘El que callem?

Quan tenia tot el disc, vaig estar pensant en quin nom posar-li, però no ho tenia gens clar. És un àlbum que parla de les emocions i de com moltes vegades callem tot allò que pensem per por a que ens jutgin, i un dia parlant amb l’Alex Domènech, que és qui m’ha fet tots els videoclips, va sortir aquest nom. I crec que encaixa perfectament amb el concepte del projecte.

Quin tipus de música fas?

Faig un indie/pop amb bastant influència de l’electrònica, però en un pla més soft.

De què t’agrada parlar a les teves cançons?

Sobretot de les coses que em passen al dia a dia. Per mi és una teràpia compondre i quan hi ha alguna cosa que m’angoixa o em fa sentir malament, m’ajuda a treure-ho de dins. I després és com si el que em preocupava ja no ho tingués tan present.

El 26 de novembre vas presentar el disc en un acte. Quin feedback vas tenir?

La majoria de gent que va venir eren família, amics o amics d’amics i tothom em va felicitar. Qui em coneix de fa més temps sap que soc bastant tímida i tornar-me a veure pujada a un escenari després de tant de temps, han vist una evolució gegant en mi. I això em fa molt feliç. Pel que em van dir, van gaudir molt.

Tens concerts previstos? T’agradaria fer-ne a Sant Esteve?

Espero poder fer concerts aquest estiu amb la banda. I actuar a Sant Esteve m’encantaria! És el meu poble i em faria molta il·lusió. Tinc pendent parlar amb l’alcalde, ja fa temps que em diu de fer un concert.

M’encantaria actuar a Sant Esteve i tinc pendent parlar amb l’alcalde

Quan vas començar a fer música i què et va inspirar?

De petita veia a la meva germana tocar el piano i jo volia ser com ella. Recordo també que el meu pare es va apuntar a classes i els dos cantàvem ‘Hey Jude’ dels Beatles. A partir d’aquí em vaig apuntar a classes de piano també i més tard de cant. Quan ja era adolescent vaig començar a compondre alguna cançó, però suposo que cantar covers i acompanyar-me jo mateixa, va fer que volgués fer la meva música.

En quins artistes t’hi fixes?

Si hagués de dir un grup preferit diria London Grammar, encara que crec que depenc molt del moment que em trobi. En els moments més nostàlgics m’inspira molt escoltar Natalia Lacunza, London Grammar o AURORA. També m’encanta Rosalía, Lenny Kravitz, The xx i Zahara.

Artísticament se’t coneix com Claudia del Valle. Per què?

Em va semblar bonic portar amb mi una mica de la família. A més, era una manera de recordar a la meva àvia. El meu cognom no m’agradava com sonava, ni em semblava que fos gens artístic, així que després d’estar setmanes buscant idees de com podia dir-me i de fer una llista interminable de noms a les notes del mòbil, se’m va acudir que podia ajuntar el meu nom amb el cognom de la meva àvia. Per això em dic Claudia del Valle.

Text: Carla Martínez / La Bústia

Fotografia: Claudia del Valle [SE]