L’autora de Sant Esteve ha publicat ‘Mariposas Blancas’, un llibre escrit després de la mort per suïcidi de la seva germana Montse. A La Bústia explica com ha estat aquest procés

Esther Campillo, de 58 anys, va néixer a Esplugues de Llobregat i va viure també a Viladecans abans d’arribar a Sant Esteve fa 21 anys. És psicòloga, terapeuta holística, especialista en benestar emocional i coach de suport en el dol. Treballa al centre Kushala de Martorell, que també té un altre a Masquefa.

Com neix la idea d’escriure ‘Mariposas Blancas’?

La idea sorgeix el divendres 1 de maig d’aquest any, dos dies abans del dia de la mare, quan rebo una trucada de la meva neboda Lorena, filla de la Montse, i em diu, entre llàgrimes, que no pot deixar de pensar que arribarà un dia que ningú recordi que la seva mare va existir. Va ser quan vaig pensar ‘has de fer alguna cosa’. Vaig agafar l’ordinador i vaig començar a escriure.

Què intentes plasmar en aquesta obra?

És un homenatge a la meva germana Montse i un relat sobre l’impacte que suposa una mort per suïcidi en una família. És també un recorregut pel complex camí del dol, explicat en primera persona, que mostra com l’amor i el record poden convertir-se en una font de fortalesa i transformació personal. El llibre aborda qüestions com el silenci i l’estigma que encara rodeja al suïcidi, el sentiment de culpa, la incomprensió, la necessitat d’expressar les emocions i la importància de trobar suport en els moments més difícils. Crec que el missatge principal és l’esperança, perquè, tot i que el dolor no desapareix mai per complet, ni totes les preguntes obtenen resposta, sí que poden transformar-se en força per continuar endavant.

És un homenatge a la meva germana Montse i un relat sobre l’impacte que suposa una mort per suïcidi en una família

‘Mariposas Blancas’ és el teu primer llibre. Anteriorment ja pensaves en la idea d’escriure’n un?

Jo sempre volia escriure, però mai em vaig imaginar que seria un llibre com aquest. El meu marit li diu ‘el llibre que mai s’hauria d’haver escrit’. De fet, els dies següents a la mort de la Montse, jo vaig començar a escriure perquè és una de les coses que jo recomano a la consulta quan hi ha una càrrega emocional molt intensa. Després d’aquella conversa amb la Lorena, quan vaig buscar el que havia escrit no ho vaig trobar. Primer em vaig posar molt nerviosa, però després, amb la calma, vaig entendre que aquelles línies no podien formar part de ‘Mariposas Blancas’ perquè aquest llibre està escrit des d’un lloc molt més amorós del que van ser aquelles pàgines de desfogament.

Escriure t’ha ajudat a passar el dol?

M’agradaria aclarir que el dol no es passa ni se supera perquè no és cap malaltia. El dol per suïcidi s’aprèn a habitar perquè no es basa només en l’absència sinó que és una reconstrucció constant dels fets com si la ment continués creient que per pensar en tots els moments viscuts podria existir una possibilitat d’un desenllaç diferent.

Per contestar a la pregunta, llegeixo aquest fragment del llibre: “Escriure ‘Mariposas Blancas’ ha estat per a mi una forma de supervivència. Un espai on ordenar el caos, sostenir records i donar sortida a emocions que durant molt de temps van quedar atrapades dins meu sense trobar llenguatge. Ha estat profundament terapèutic posar paraules a coses que mai havia compartit amb ningú, fins i tot pensaments que em costava reconèixer davant meu mateixa”.

Escriure ‘Mariposas Blancas’ ha estat per a mi una forma de supervivència

Es tracta d’un llibre autopublicat. Per què?

La idea que una editorial, tant tradicional com de coedició, pogués tenir algun tipus de drets sobre el llibre m’aterria. La portada és una foto de la Montse i dins del llibre hi ha fotos reals de la meva família, perquè ‘Mariposas Blancas’ és una història real. Així que l’única manera que fossin meus tots els drets i de tenir un cert control sobre els temps de publicació era fent autopublicació. Els temps eren molt importants perquè començo a escriure l’1 de maig i l’1 d’agost es fa la primera presentació, ha estat una cursa de fons que encara avui em pregunto com ho vaig poder fer.

Des de la teva experiència personal i professional com a psicòloga, que has après sobre la manera de com afrontar una pèrdua tan propera?

Al llibre explico que durant molts mesos vaig funcionar com una ‘psicòloga’ que deixava de ser ‘persona’ en entrar a consulta i això em servia d’escut protector que m’ajudava a evadir-me del meu propi dolor. Però la vida em va demostrar que això no era possible i em vaig ensorrar als 10 mesos de la mort de la Montse. Ser testimoni del dolor d’altres persones m’estava fent connectar amb el meu dolor, amb aquella part interna que era totalment inestable, però que jo intentava ocultar fins i tot a mi mateixa.

Al final, el fet d’haver viscut una pèrdua com aquesta m’ha transformat tant personalment com professionalment. Ara acompanyo des d’un lloc diferent. Abans sabia com es nomena el dolor, com es descriu i com es conté, ara també sé com se sent. Hi ha coses que només es comprenen quan el cos i la vida te les imposen.

Creus que el suïcidi i demanar ajuda encara és un tema tabú en la societat?

Desgraciadament, sí. Com a societat hem après a parlar de moltes coses, però encara ens costa parlar del patiment emocional i del suïcidi sense por ni prejudicis. Hem d’aprendre que demanar ajuda no és un senyal de debilitat, sinó un acte de valentia. Necessitem una societat que escolti sense jutjar, perquè parlar pot ser el primer pas per salvar una vida.

En aquest sentit, creus que el sistema sanitari destina els suficients recursos en salut mental?

No, crec que encara queda molt per fer. De fet, al llibre faig referència a la nostra experiència personal a urgències amb la Montse. Falten recursos, professionals i, especialment, rapidesa en l’atenció. Els temps d’espera poden ser massa llargs per a algú que està patint i necessita ajuda en aquell moment, no mesos després. No podem demanar a una persona que aguanti fins que arribi el seu torn. La salut mental ha de ser una prioritat, perquè atendre a temps pot marcar la diferència i, inclús, salvar vidres.

Falten recursos, professionals i, especialment, rapidesa en l’atenció. La salut mental ha de ser una prioritat

Tornant al llibre, el vas presentar l’1 d’agost a Martorell, per què aquest dia?

Era el segon aniversari de la mort de la Montse i era una manera de celebrar la seva vida una vegada més. Era parlar d’ella, brindar per ella i no quedar-nos només amb el dolor de la manera en què va morir. Van venir moltes persones i no hi ha paraules per expressar el que va significar per a mi i la meva família sentir-nos així d’acompanyats aquell dia. Tot el suport que vam rebre va convertir aquella presentació en un moment emocionant i inoblidable.

També l’has presentat a Sant Esteve i Masquefa.

Escriure ‘Mariposas Blancas’ ha estat un viatge personal i cada presentació és un regal. Compartir-ho amb persones que em coneixen i amb d’altres que no, s’està convertint en una experiència màgica i sanadora. Cada presentació del meu llibre és molt més que compartir les seves pàgines: és compartir paraules i crear moments que guardo amb moltíssim afecte.

Com has viscut la resposta de la gent amb el llibre?

Només puc parlar des de la gratitud amb la resposta de les persones que han comprat el llibre, que l’han llegit i que dediquen uns instants a escriure’ns i comentar el que els ha semblat, el que els ha aportat i el que han sentit en llegir-lo. És com si ‘Mariposas Blancas’ cobrés vida a través de les experiències d’altres persones, és una sensació molt estranya i alhora molt enriquidora.

Tens previstes pròximes presentacions?

La propera presentació serà el 20 de novembre a la Biblioteca de Cornellà, i desitjo de tot cor que sigui una de moltes més. Estic buscant nous espais, biblioteques i llocs on poder compartir aquest llibre, perquè sento que el missatge que conté mereix arribar tan lluny com sigui possible. Les paraules poden acompanyar, obrir camins i ajudar a comprendre moltes persones. Per això em fa tanta il·lusió continuar portant ‘Mariposas Blancas’ a nous llocs i trobar-me amb persones amb qui compartir tot el que hi ha darrere de les pàgines. Perquè si el seu missatge pot ajudar, acompanyar o fer sentir compresa una sola persona més, tot aquest camí ja té sentit. A vegades només cal sentir que algú més ha sobreviscut a un dolor com el teu per trobar forces per continuar endavant.

Estic buscant nous espais, biblioteques i llocs on poder compartir aquest llibre

On es pot adquirir el llibre?

A través d’Amazon i també a les presentacions. La següent és el 20 de novembre a la Biblioteca de Cornellà.

Com recordes a la Montse i com vols que la gent la conegui a través de ‘Mariposas Blancas’?

La Montse era una persona apassionada i divertida, plena d’alegria i de força. Ho sentia tot amb una intensitat molt especial i tot ho feia des del cor.  Us deixo també un petit fragment del llibre que la defineix a la perfecció: “La Montse era com un remolí amb ales de papallona blanca, impossible d’aturar, incapaç de quedar-se quieta massa temps, sempre en moviment, sempre ocupant un espai amb la seva energia vital”.

Fotografia de portada: Esther Campillo amb el llibre ‘Mariposas Blancas’ [SE]

Text: Carla Martínez – La Bústia