Dimecres, 28 octubre 2020
  • Dimecres, 28 octubre 2020
La Bustia Joana Jordella opinio Esparreguera

Joana Llordella: “Hem après que sense els altres no som res”

Per 23 d'abril de 2020 a les 7:00 0 1047 Visites

Avui fa 44 dies, dijous 23 d’abril de 2020 (Diada de Sant Jordi)

Em resistia a escriure sobre el coronavirus o COVID19, per a ser més exactes, i les conseqüències que ens comporta el confinament a casa nostra. Creia que ja s’havia dit tot però la veritat és que cadascú, segons les seves circumstàncies, ho viu com vol o com pot.

Com tothom, en un primer moment vam haver d’estar amatents sobre la informació que ens arribava: rumors, por, desinformació… Que si Trump o el govern xinès era el culpable (tot això depenia del color polític de qui t’ho relatava), que si et contagiaves si utilitzaves maquillatges o bé cremes hidratants, que la causa principal és la contaminació electromagnètica, etc.

Després ens van arribar informacions de joves amics de la família que estaven en un racó de món i que no sabien si podrien retornar o no, i més tard, vam conèixer el cas d’un munt de gent, especialment joves, que s’havien quedat sense feina o els havien aplicat un ERTO a la seva empresa.

Per acabar-ho d’adobar, anuncien que no hi haurà Sant Jordi ni cap mena de festa i nosaltres que ja teníem preparats uns relats o bé uns poemes com cada any, ens hem hagut de conformar.

A casa som quatre adults i un d’ells, la meva mare, té 88 anys. La veritat, no ha estat fàcil la situació i encara no ho és del tot. Jo fa 38 dies que tinc tos però no tinc símptomes suficients per jugar-me-la i anar a l’ambulatori, i menys a l’hospital. A través de les xarxes socials he pogut comprovar que no és solament el meu cas. D’entrada des de l’ambulatori ja et recomanen que, si no és precís, no hi vagis. Això és una qüestió molt subjectiva –fins a quin punt és precís– ja que no és la visió d’un expert que és qui realment hauria de determinar com estàs.

No he sortit ni un dia al carrer, solament a aplaudir a tota aquesta gent que se la juga cada dia en el seu lloc de treball o en un acte de solidaritat. Sóc d’un grup de risc. També vaig sortir a cantar al balcó el dia de Pasqua –tot i que no tenia massa veu a causa de la tos– perquè aquell dia fèiem un homenatge al mestre Josep Borràs. Un personatge molt estimat per tots nosaltres com a músic, com a veí i, a més a més, va ser el meu professor i amic de la família.

Pensar amb el Josep Borràs m’ha portat a l’anvers més lleig d’aquest confinament: la mort. Aquests dies ha mort força gent que d’una manera o altra coneixíem, familiars, amics, companys de joventut… Molta gent amb nom i cognoms, alguns per altres causes però, en aquests moments, tant se val. Maria, Francesc, Pep, Josep,… us trobarem a faltar.

Un altre aspecte negatiu d’aquesta situació són els missatges d’aquelles persones que sempre ho veuen tot relacionat amb la política, i aprofiten qualsevol motiu d’aquesta crisi sanitària per a fer decantar la teva opinió cap a la seva. Fins i tot en alguna ocasió m’ha semblat un pel racista perquè no tenien mirament per si deien quelcom ofensiu per a d’altres membres del xat. En general hom creu que la pandèmia demostra allò que ja pensaven abans.

La pandèmia ha revelat que hi ha una altra epidèmia que és la solitud de la gent gran que viu sola i les males condicions en què viuen els avis d’algunes residències i també la de les seves treballadores. Per mi, el pitjor que ha passat és veure que el nombre de persones grans mortes abandonades en les residències augmentava.

Aquests dies m’he perdut moltes coses interessants per a mi, com ara la presentació d’un documental que ha realitzat el meu fill sobre la guerra de Bòsnia, la presentació d’un llibre que hem escrit amb la Laura Guevara sobre l’Esparreguera Desapareguda i que volíem que fos molt lluïda amb la veu de l’Ernest León i la música d’Erol Ileri, la participació en l’homenatge de les set víctimes esparreguerines en camps d’extermini nazis, l’Stolpersteine o Llambordes de la Pau -un projecte que feia molt de temps que havíem començat a investigar amb la professora Blanca Mampel i que vam finalitzar amb la participació de l’arxivera Rosa Maria Codina-.

La COVID19 d’alguna manera també ens frenava la recerca sobre els represaliats a Esparreguera i Olesa de Montserrat que estem fent actualment. Tampoc ens va permetre finalitzar un treball radiofònic sobre les treballadores de Can Sedó perquè no podíem anar a l’emissora.

Però, a part de les morts, potser el que em va afectar més directament al joc d’intencions va ser el fet de no poder viatjar. El meu marit feia 70 anys i el seu somni, després d’una llarga preparació era el viatge al Japó. Ell ha fet estudis orientals i està boig pels jardins orientals.

I, per què us explico tants detalls de la meva vida? Doncs perquè crec que mai havien coincidit tantes coses negatives juntes amb tant poc temps! O bones, com deia abans, això depèn del punt de vista amb què t’ho miris.

La conclusió que en puc treure de tot plegat és que tinc una vida plena i que ha calgut aquesta parada obligada per prendre’n consciència. Tot es pot fer més endavant i si no pot ser, no pot ser. La vida és el més significant.

Hem après, i per sempre, que el sabó exerceix una acció netejadora sobre els greixos en presència de l’aigua a causa de l’estructura de les molècules que el formen. I no és broma. Jo era de les que es fixava com a les pel·lícules els actors i actrius es netejaven les mans de passada, si ho feien. Ara això canviarà, segur.

Els joves pels quals em preocupava perquè estaven en un racó de món han retornat i conec un cas d’una noia que està confinada amb cinc joves més en un hotel a Tailàndia. La veritat, millor allí que aquí. És cert que encara n’hi ha algun que ens fa patir però torno al que deia abans, el més important és la vida.

La recerca l’he pogut continuar i m’he passat tantes hores davant de l’ordinador cercant informació que he trobat un testimoni que mai em podia imaginar que trobaria i el treball radiofònic que havia quedat penjat ha permès que l’Àngels, una de les actrius amb més de setanta anys, aprengués com enregistrar la veu en la distància, gràcies a la col·laboració internauta dels joves. Una meravella! És així com s’aprèn, quan hi veiem la utilitat!

44 dies sense sortir de casa són molts dies però, sincerament, han estat uns dies d’una convivència extrema. Hem descobert que veritablement tenim un veïnat magnífic, amb alguns encara ens hem fet més amics del que érem. El dia del setantè aniversari del meu marit no hi va haver viatge però va ser un no parar: vídeo-conferències amb els amics d’aquí, Turquia, França i Dinamarca, vídeos molt elaborats, ja que hom tenia temps i ganes per dedicar-li. Crec que va ser un dels millors aniversaris. He corroborat que tinc una família molt estimada i respectuosa entre nosaltres. He descobert com els amics i amigues s’estimen entre ells, sobretot quan hem estat seguint l’evolució d’algun amic afectat pel virus.

Hem après que sense els altres no som res. Necessitem de la solidaritat, comprensió i estima de la gent més propera. Només poso un exemple molt immediat, el d’una veïna que, en sentir la notícia que els infants aviat podran sortir al carrer, ha començat a confeccionar mascaretes per a la canalla del carrer, amb roba bonica i amb butxaca per col·locar-hi un filtre. I a canvi de res. Sí, a canvi del somriure de totes plegades. Un aplaudiment Emília!

Aquests dies han estat d’un aprenentatge absolut. Tota la resta ja vindrà, el llibre, el Sant Jordi, els documentals… Solament queda la tristesa dels que ja no hi són i l’alegria d’haver descobert què és el que veritablement compta a la nostra vida i els projectes de futur que ens ajudaran a superar tot el que vindrà. Ara sé que podem comptar amb molta gent. Ara sé que més que mai hem de lluitar per aconseguir una societat amb equilibri amb la natura, col·laborativa, empàtica i culta en tots els sentits del terme. S’ha d’invertir més en educació, investigació i en ajudar els més desfavorits, especialment la nostra gent gran. Si no fem aquest canvi en lloc d’estar confinats estarem confitats per sempre.

Joana Llordella i Zamora. Esparreguera.

Catedràtica de Llengua i literatura catalana, Llicenciada en Història Contemporània i Màster en Formadors de Formadors. Actualment està jubilada i col·labora amb diverses entitats locals i comarcals.

Aquest lloc web utilitza cookies pròpies per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis. Si continua navegant, suposa l'acceptació de la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador podent, si així ho desitja, impedir que siguin instal·lades en el seu equip, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web. configuració de cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies