Un pare de dos fills reflexiona sobre l’inici escolar, els protocols, l’esforç que fa el professorat i l’alumnat i com ho porten famílies, adults i els més vulnerables

Ja fa tres setmanes que va començar el curs escolar, en l’inici més incert que es recorda.

Un curs que va començar amb molta por del que pogués passar però amb moltes ganes, perquè els nens s’ho mereixen. El confinament els ha fet fora de les aules durant sis mesos i ja hi havia ganes de retrobar els amics i els mestres. La COVID-19 ha sigut molt dura pels infants i encara ho és, perquè aquesta nova normalitat no és gaire normal, i ells ho saben i ho veuen.

Les mesures de distanciament i d’higiene presses per les escoles són excepcionalment ben acceptades pels alumnes que, una vegada mes, als adults ens deixen en evidència. Nens de 7 o 8 anys porten la mascareta amb dignitat durant 5 o 6 hores sense queixar-se. A molts adults ens hauria de fer vergonya de tant que diem que no la suportem.

Les escoles han fet una gran tasca, per tornar als nens el dret fonamental que tenen a l’educació. I ho han fet sense els mitjans i el suport que hauria sigut desitjable, substituint-lo per la professionalitat i l’entrega als infants.

Amb uns protocols que Salut ha anat canviant fins a l’últim dia i que encara avui costa d’entendre. Aquests protocols han de ser capaços de contenir la propagació dels possibles brots que puguin haver-hi a les escoles. I perquè ho puguin fer, el primer que es necessita és aplicar-los bé i a temps. Un protocol s’ha d’aplicar amb agilitat, perquè si es triga massa a separar els contactes estrets i no es fan les PCR en un temps raonable, difícilment podrà servir de res.

A les darreres setmanes s’han anat succeint els brots a les escoles de Martorell i no sempre s’ha actuat com cal.

Per posar un exemple, en un dels casos d’un nen amb PCR positiva, es va trigar 6 dies des que es va retirar el nen de l’escola, per contacte estret amb un positiu, fins que es va conèixer el resultat positiu. Durant tots aquests dies, els seus companys van seguir anant a classe. Quan finalment es va donar a conèixer el resultat positiu, Salut no va donar resposta. L’escola havia de seguir el protocol però va dir que havia de ser Salut qui enviés els nens a casa. Mentre no va respondre, els nens van continuar anant a classe com si res. Un dia més tard, Salut reacciona i envia els nens a casa, cosa que demostra que el dia anterior hi vam córrer un risc, no sabem si gran o petit, però innecessari, degut a la lenta reacció per part de Salut.

Afortunadament en aquest cas, no sabem de cap nen contagiat, gràcies que les mesures de distanciament han funcionat, però està clar que hem de millorar.

Cal exigir que s’apliquin els protocols amb més celeritat, i que es pugui informar a les famílies quan un nen es retira de l’escola per haver estat en contacte estret amb un positiu. Els pares tenim el dret a saber si hi ha un increment del risc, per poder protegir les nostres famílies. Perquè persones vulnerables que tenen contacte amb els fills, hi ha a moltes famílies i si ho sabem, podem actuar i cuidar-los.

Però els protocols també han de ser flexibles i s’han de poder adaptar a les diferents realitats de cada família. A l’escola també hi ha nens amb malalties cròniques, amb malalties minoritàries, amb trastorns del desenvolupament, amb autisme, trasplantats, etc. I tots ells ja van ser els grans oblidats durant el confinament. Així que ara no els podem tornar a deixar de banda, els protocols han d’adaptar-se a les peculiaritats d’aquests nens i ajudar-los. Si un nen ha tingut un trasplantament i està immunodeprimit, els protocols ho han de tenir en compte. Si un nen autista no entén els canvis de criteris que veiem cada dia en els protocols, haurem de ser pacients amb ell i flexibilitzar-los.

En tot aquest assumpte, la cara visible per les famílies és l’escola, però l’escola té les mans lligades davant de l’autoritat de Salut que els dicta el que han de fer i quan no diu res, els deixa sense capacitat d’iniciativa. Els centres tenen un difícil paper, però tot i això tiren endavant  pensant en els nostres fills. Per això, els pares hem de ser al costat dels mestres, recolzant la seva tasca i exigint que els protocols siguin clars, s’apliquin amb agilitat i que els donin els mitjans necessaris per desenvolupar la seva feina en unes condicions tant segures com sigui possible per a ells i pels alumnes. Que els doni independència per adaptar-se a les necessitats de l’alumnat amb necessitats educatives especials, perquè qui coneix als seus alumnes és l’escola, no Salut.

I per part de les famílies, els pares no hem d’oblidar que ara toca deixar de banda els contactes socials i les reunions, i pensar en els nostres fills perquè si cap nen porta el virus a l’escola, aquestes podran continuar obertes i els nens ho necessiten i sobretot ho mereixen. Donem exemple.

Antonio Cabrera, Martorell.

Pare de 2 fills de l’escola La Mercè de Martorell. President d’HipoFam, entitat de Castellví i Martorell. Membre de la junta directiva de la Federación Española de Enfermedades Raras (FEDER).