Dimecres, 28 octubre 2020
  • Dimecres, 28 octubre 2020
Martorell - La Bustia - Vanesa Martinez

“Soc infermera i ara em sento com un soldat enmig d’una guerra”

Per 11 d'abril de 2020 a les 7:00 0 3635 Visites

Vanesa Martínez, cap de l’àrea d’hospitalització del Sant Joan de Déu de Martorell, reviu a La Bústia com s’està combatent la pandèmia de la covid-19 des de primera línia

Amb més de 850 anys al darrere, l’Hospital Sant Joan de Martorell està vivint un dels moments més crítics amb la pandèmia de la covid-19. Cada dia el personal mèdic fa mans i mànigues per combatre el coronavirus.

Què ha canviat el coronavirus del seu dia a dia?
L’única cosa que no ha canviat és que continuo dormint a casa meva, a Barcelona. Dormo poc, treballo moltes hores i també ploro. Sí, ploro cada dia de por, de tristor, d’enyorança i d’emoció, una barreja de molts sentiments. El més difícil no és haver de conviure amb l’amenaça diària d’acabar contagiada per la covid-19, sinó de pensar que els amics, companys i familiars, es poden trobar en una situació greu com la que ens està tocant viure.

És el cas de molts dels teus companys de feina.
Així és. Tothom ho ha viscut de manera diferent. Alguns els ha calgut passar per l’UCI i d’altres ho han patit de forma més lleu. Però hi estem exposades, som a primera línia, sobretot, les infermeres, més properes als pacients.

Vostè va aterrar a Martorell l’estiu passat després de 15 anys a l’hospital de Mataró. Quina era la seva feina abans de la pandèmia?
Soc la supervisora de les àrees de traumatologia, cirurgia, rehabilitació i la Unitat de Cirurgia Sense Ingrés (UCSI). La meva feina passa per gestionar les diferents unitats, el personal corresponent i l’ingrés dels pacients. Ara, s’han multiplicat i redistribuït les tasques per a tothom.

Treballo moltes hores, dormo poc i també ploro. Sí, ploro de por, de tristor, d’enyorança i d’emoció, una barreja de molts sentiments”

El més rellevant és que tota l’atenció s’ha focalitzat en els contagis per coronavirus.
Sí, per això es va haver de reorganitzar les plantes de l’hospital i s’han cancel·lat les especialitats més prescindibles. Tot el personal mèdic està bolcat a lluitar contra aquest virus.

Com està sent la gestió des de la seva àrea?
És un repte diari i que pot canviar en qüestió d’hores, per tant, el més important és tenir la visió d’anticipar-te davant de nous escenaris. I això requereix una capacitat de reorganitzar la situació en cada moment que dissenyem conjuntament amb la direcció de l’hospital. Ara el meu dia a dia passa per rellevar un treballador que ha estat contagiat per mantenir l’equilibri en les diferents àrees, donar suport al personal amb els nous protocols dissenyats pel departament de Salut, sol·licitar material sanitari o comprar saturadors d’oxigen. És gratificant veure com aquesta situació d’excepcionalitat està potenciant els valors solidaris de tota la societat.

Des dels primers casos de contagi a l’Hospital de Martorell es reclama material sanitari.
Sí, primer la necessitat van ser les mascaretes i, ara ho són les bates. El departament de Salut va a remolc en l’entrega del material sanitari. I per això, agraïm tot el material que ens han fet arribar particulars i empreses. Davant d’una situació de risc com aquesta, també ens hem hagut de buscar la vida. I aquí és quan apareix el nostre enginy amb l’única finalitat de protegir-nos.

És el cas de les bates, que ara se les fan vostès mateixes i han revolucionat l’hospital.
Sí, gràcies a la generositat de Jordi Casanovas, gerent de l’empresa funerària Pomfusa, qui ens va oferir gratuïtament un rotllo gegant de plàstic i una selladora. Ara ens podem fer les bates de plàstic nosaltres mateixes. No tenim prou feina d’atendre els pacients que, a més, tenim temps per trobar solucions als inconvenients que sorgeixen en cada moment.

No tenim prou feina d’atendre els pacients que a més hem tenim temps per trobar solucions als inconvenients que sorgeixen en cada moment”

No és l’única idea enginyosa que han posat en marxa aquests dies. L’última ha estat facilitar la comunicació entre el pacient i la seva família a través d’una aplicació de mòbil.
Sí, lliurant 10 euros cadascú d’un grup d’amics que ens diem Sailling Weekends vam comprar quatre aparells de mòbil (model IP68) que tenen la singularitat que són resistents als cops, les bateries tenen una llarga durada i es poden netejar amb aigua i sabó o qualsevol desinfectant. Les famílies es descarreguen l’App Jitsi, que permet fer trucades i videotrucades sense cap cost de manera molt senzilla i sense la necessitat de crear cap usuari.

Quin ha estat el feedback que s’estableix entre el pacient i la seva família?
És un dels millors moments de la jornada. Ho vam posar en marxa la setmana passada i la reacció de les famílies és gratificant. Arran del confinament i l’estat d’alarma fa impossible que cap familiar acompanyi al pacient. Aquestes trucades de veu o videotrucades els permet alliberar, d’una manera o altra, el patiment.

Farà gairebé un mes del primer positiu per covid-19 a l’hospital. Com es troba anímicament el seu equip?
Hem superat diferents etapes en aquestes setmanes. A l’inici ho vivíem amb incredulitat. Més tard, vam passar a una etapa d’acceptació i tolerància, i ara, estem patint esgotament. Tothom està treient forces d’on sigui per seguir fent el millor possible la nostra feina.

Estem patint esgotament. Tothom està treient forces d’on sigui per seguir fent el millor possible la nostra feina. Mai havíem treballat en un escenari tan excepcional com aquest”

Cada dia a les 8 del vespre, els ciutadans homenatgen al personal sanitari amb aplaudiments des dels balcons.
És un gest molt bonic i que s’agraeix de tot cor. Un d’aquests dies, poc abans de les 8 del vespre, vaig sortir de l’hospital i em vaig posar a aplaudir les meves companyes. Elles són les autèntiques heroïnes. Mai deixaré d’agrair-lis tot el que estan fent cada dia, com també, tot el personal de l’hospital.

Se sent una heroïna aquests dies?
Sempre m’he sentit orgullosa de la meva vocació i, més ara, que em jugo la vida cada dia. Soc infermera i ara em sento com un soldat enmig d’una guerra. I en aquest combat, les nostres armes són una mascareta i alcohol desinfectant. Mai havíem treballat en un escenari tan excepcional com aquest.

Què és el primer que farà quan s’acabi aquest malson?
Abraçar el meu fill! Fa un mes que no ho faig i és el que més necessito.

Etiquetes:

Aquest lloc web utilitza cookies pròpies per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis. Si continua navegant, suposa l'acceptació de la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador podent, si així ho desitja, impedir que siguin instal·lades en el seu equip, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web. configuració de cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies