Qui va ser alcalde d’Esparreguera (1999-2007) ens recorda el periple judicial i la “lluita colossal” de l’Ajuntament i la família dels dos germans morts per esfondrament del pont de Magarola per demanar responsabilitats

A quarts de sis del matí del 10 de juny del 2000, uns aiguats fortíssims van esfondrar el viaducte de l’N-2 entre Esparreguera i Abrera. En el desastre hi van morir dos germans esparreguerins que anaven en cotxe a treballar i l’endemà dos guàrdies civils que els cercaven a l’embogida riera que baixava. L’esfondrament del pont de Magarola, com el coneixem a Esparreguera, va paralitzar la circulació durant setmanes d’una de les vies de comunicació més importants d’Espanya.

Aquella desfeta va commocionar tothom i els mitjans de comunicació en van anar plens força dies. Tanmateix, enmig d’aquella ensulsiada mai no van aparèixer ni jutges de guàrdia ni fiscals ni policies judicials i es va tapar la investigació de per què s’havia ensorrat el pont. Una greu negligència de la Justícia, com més endavant ens va reconèixer el fiscal en cap del TSJC. Aprofitant el desconcert, el govern central del PP va treballar fi i veloç per amagar les proves: en tres dies unes grues gegantines van desmuntar el que quedava de pont i, de passada, van enterrar les evidències.

L’ajuntament d’Esparreguera i la família dels germans morts vam engegar una lluita colossal per demanar responsabilitats. Vam demostrar que el pont s’havia improvisat, construït sense projecte, sense preveure factors de risc, com les habituals crescudes inesperades de la riera de Magarola, i també que l’ACA no en feia el manteniment. Tot i això, després de passar per cinc jutges diferents, el jutjat d’instrucció de Martorell va arxivar el cas, decisió que va ratificar l’Audiència provincial de Barcelona. Un any més tard, per la demanda d’un senador, el ministeri de Foment es va veure obligat a lliurar els plànols del pont i és quan vam comprovar que en realitat eren uns folis imprecisos inclosos posteriorment en el projecte. Tot i això, el Tribunal Constitucional va denegar el 2008 el dret a celebrar el judici que reclamàvem família i ajuntament. Incomprensible!

Davant dels fets, vam criticar l’arxivament del cas denunciant “un cúmul d’actuacions judicials i polítiques que havien generat indefensió a la família”. Ho vam titllar “d’escandalosa presa de pèl”, perquè el titular del jutjat número 3 de Martorell  havia arxivat la causa “sense haver vist el projecte del pont, perquè el ministeri de Foment s’havia negat a lliurar-lo”. La presidenta del Tribunal superior de justícia de Catalunya ens va recriminar haver desqualificat l’arxivament de la causa, va demanar respecte per les decisions de la justícia i va negar raons polítiques. En una visita personal, familiars i ajuntament li vam ratificar aquelles crítiques, però ens van fer una nova estirada d’orelles. La Justícia maldava per fer-se respectar, però ja havia començat a inocular desconfiança en la ciutadania.

Érem l’any 2005, i encara llavors els jutges semblaven intocables, quinze  anys després, vivim un descrèdit de la Justícia que fa esgarrifar. Els judicis del Procés, el cas dels joves d’Altsasu, les sentències contra la llibertat d’expressió de cantants o, darrerament, l’acusació contra el govern central per decisions sobre la Covid-19 han augmentat el descrèdit sobre una part de jutges i magistrats que prenen decisions presumptament més polítiques que judicials. Com en tots els oficis,  està ple de jutges justos i competents que s’esmercen per dictar sentències honestes i equilibrades. Tanmateix, i com a Esparreguera ja vam comprovar quinze anys enrere, als tribunals hi calen més professionals valents que vulguin jutjar els governants de dalt de tot  i penar-los quan prenguin decisions que lesionin a governats. Per això, ja fa vint anys que no crec gaire en la Justícia.

Xavier Sitjà i Poch, batlle d’Esparreguera 1999-2007 (per l’Entesa del Progrés Municipal). Periodista. Actualment, professor a la Universitat Pompeu Fabra.