Dimarts, 27 octubre 2020
  • Dimarts, 27 octubre 2020
La Bustia Cal Candi obres Olesa

Olesa inSOStenible: la vida o el capital?

Per 12 de juliol de 2020 a les 7:00 0 1411 Visites

L’ambientòleg Oriol Francesch opina sobre la presentació de les obres d’urbanització i el futur de Cal Candi d’Olesa i de l’urbanisme del municipi

La presentació de les obres d’urbanització de Cal Candi s’anuncia a mitja pandèmia i apareixen 3 tècnics amagats darrere un plasma. Des del meu pensament acadèmic i racional, limitat per allò de l’especialització, esperava un acte virtual on s’exposés un argumentari justificatiu mínim per salvar la sostenibilitat del projecte urbanitzador de Cal Candi.

Alguna cosa com que s’havia fet un estudi paisatgístic que determinava un valor d’impacte poc significatiu; un estudi de la flora i la singularitat de l’arbrat existent que indiqués un valor poc rellevant; un petit assaig sobre el limitat efecte refugi d’aquest tipus d’espais per a la fauna i la biodiversitat urbana o un estudi de l’impacte acústic i atmosfèric que assenyalés un increment no substancial ni d’emissions de diòxid de carboni ni de decibels degut a la incorporació del parc automobilístic.

Fins i tot hauria acceptat un balanç d’una amalgama de paràmetres referents a transició energètica, recursos hídrics, residus i economia circular, adaptació al canvi climàtic, contaminació atmosfèrica, educació i sostenibilitat o governança –tots ells criteris de la Diputació–, i tot això lligat a una relació no contrastada entre la salut de les persones i les zones verdes, atès els estudis científics contradictoris.

Aquesta hauria pogut ser una forma de justificar tècnicament la tasca i el seguiment fet durant aquests darrers anys, però també política: hauria pogut ser el pal de paller per argumentar el perquè, de l’any 2015 al juliol 2017, l’Ajuntament no va incloure aquest paratge dins la revisió del Catàleg i el Pla de Protecció del Patrimoni en la seva categoria de Patrimoni Ambiental-Paisatgístic, tal com sí que va fer amb altres zones com el mateix Parc Municipal o els horts de Vilapou.

I és que la sostenibilitat només va aparèixer com un eslògan publicitari: ni es van indicar els requeriments ambientals més significatius del projecte, ni una justificació ambiental de la nova ordenació que s’ha acordat amb la Junta de Compensació ni cap tipus d’enumeració de les mesures ambiental previstes (preventives, compensatòries i correctores).

Urbanisme de vella escola
Tot i que una mica pertorbat per la manca d’informació ambiental del projecte, la ponència mereixia encara una segona oportunitat: veient el perfil urbanista de les intervencions es podia transmetre continguts, des d’aquest prisma, interessants.

El plantejament d’un model de racionalitat en l’ús dels béns comunitaris i de responsabilitat en el consum de recursos públics i privats; on s’acompanyessin i es facilitessin les tasques quotidianes des de l’equitat; on es consideressin especialment col·lectius com la gent gran, les dones o la infància; un urbanisme participatiu i participat, que situés la vida al centre…, en fi, un urbanisme integrador i inclusiu, un urbanisme de gènere en el marc de la geoètica…, però enlloc es va parlar d’això.

Relat polític de la derrota
Restava, almenys, la possibilitat d’extreure quelcom interessant i revelador des del punt de vista polític. Assumir les equivocacions pròpies o les limitacions són un símbol de fortalesa i d’humilitat, de compromís amb un mateix. Presentar els fonaments d’un canvi de rumb polític basat en l’aprenentatge hauria estat una opció valenta i il·lusionant per plantejar el futur, però el relat exposat de «la herencia recibida» a l’estil de José María Aznar i altres no deixava marge al dubte: un autèntic despropòsit de més de vint anys al servei dels interessos dels poderosos i una incapacitat de transformació en la darrera dècada.

El missatge polític, vestit d’un cert triomfalisme negociador, no tenia preu i es basava en tres eixos:
a) La defensa de la propietat privada a ultrança: l’Alcalde es va encarregar de repetir en infinitat d’ocasions aquesta idea i va defensar la legitimitat d’aquests drets individuals. Va oblidar, però, que ell hauria de ser el representant i defensor de l’interès comunitari i els drets col·lectius del conjunt de la ciutadania.

b) La fiscalització de les obres: una funció pública que està regulada i de la qual el consistori n’està obligat, que ja s’ha mostrat insuficient en la primera quinzena amb l’arrencada impune d’arbrat.

c) La construcció d’un gran parc central d’uns 7.000 m2: que, respecte de l’àrea d’urbanització (que és de 116.000 m2), significa aproximadament un 6%. «Gran (adjectiu): de dimensions considerables, que excedeix les mides ordinàries o esperades en espai, envergadura, quantitat, etc.». Aquesta zona és gran si es mira des d’un prisma de jardí domèstic, però és ridícul si es mira des d’un punt de vista de parc públic urbà.

Un futur gris
Gris pel que fa a la vida, gris pel que fa a la participació i gris pel que fa al color del sòl: el Pla Urbanístic de l’Olesa del futur es revela caduc abans de ser aprovat, ja que té la mateixa filosofia que l’antic PGOU que ha de substituir, però 30 anys més tard. De fet, el Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya l’ha titllat d’impresentable, i força a l’administració local a resoldre importants dèficits tècnics ambientals.

No hem après res. Ni de l’estafa de la bombolla immobiliària ni de la crisi global generada per la pandèmia de la covid-19: tornem a donar la mateixa sortida, el mateix model, la mateixa economia especulativa.

L’arquitectura és un mode d’organització política: ja ho deia Foucault! L’urbanisme és una visió i té voluntat transformadora. Per tant, no és tècnica, és política. I cal acabar amb l’hegemonia arquitectònica en la presa de decisions i substituir-la per un consens transdisciplinari.

Oriol Francesch i Llongueras. Olesa. Ambientòleg.
Docent de secundària i pagès a temps lliure, està vinculat sempre al moviment ecologista, en la darrera etapa al moviment antidesnonaments, molt enllaçat a Guatemala amb USTEC i PBI, i ara al Moviment Veïnal d’Olesa, AV Rambla i Eixample i a la POEM en defensa de l’educació pública.

Aquest lloc web utilitza cookies pròpies per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis. Si continua navegant, suposa l'acceptació de la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador podent, si així ho desitja, impedir que siguin instal·lades en el seu equip, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web. configuració de cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies